Pràctica 9: El genograma i el diagrama sistèmic

 Introducció

Ja hem vist una mica per sobre de què tracta l’enfocament sistèmic donant importància a la teràpia de grups o la teràpia familiar. Però una altre punt a destacar de la psicologia sistèmica són els genogrames i els diagrames sistèmics que no és més que un mètode mitjançant el qual podem fer un esbós de les relacions que formen el nostre sistema. Els genogrames ens ajuden a veure quins són els elements que formen un sistema i els diagrames són el que mostra com funciona el sistema. El creador d’aquest mètode va ser el psiquiatre argentí Salvador Minuchin, un gran destacat de les teràpies familiars. 

Dintre d’aquest mètode cal destacar tres conceptes claus

• La jerarquia: és aquell concepte que marca els graus i ells nivells de responsabilitat dintre d’un sistema

• El poder: és un concepte lligat a la responsabilitat

• Les fronteres: ens podem trobar de tres tipus: rígides, flexives i laxes, sen la frontera ideal la flexible ja que dóna l’oportunitat de respectar la jerarquia però permeten la comunicació

Pràctica

Genograma: ens trobem amb un parella jove casada en la qual el noi de 24 anys havia tingut una aventura amb una noia de 20 i la seva dóna de 22 té una sobre implicació amb un amic de 24. Tots dos han tingut un fill de 2 anys.

Diagrama sistèmic: ens trobem davant una parella de nois homosexuals als quals una coalició d'altres joves del seu curs els fan la vida impossible.

Reflexió

De la mateixa manera que he comentat abans, crec que l’enfocament sistemàtic de la psicologia és una eina molt útil per a la teràpia psicològica. A més, la incorporació del genograma i el diagrama és la incorporació d’un eina molt i molt útil sota el meu pensar. Com vam veure amb la pràctica primera de la psicologia sistemàtica, el context en el que viu una persona és de vital importància per tal de poder entendre la persona, entenen el context en el qual es mou i viu la persona podrem tenir, especialment com a psicòleg, una visió molt més ample de què és el que passa. Així el genograma t’ajuda a poder veure d’una forma molt més ordenada i simple el context el sistema, i fins i tot et pot ajudar a entendre coses que no havies vist només amb l’observació o la descripció del sistema. Per l’altre costat tenim el diagrama que més que ajudar-te a entendre el sistema t’ajuda a poder veure un problema en concret i poder entendre’l des de l’exterior.

També considero que són una eina molt útil pel pacient ja que no només aporta una visió més clara al psicòleg sinó que pot aportar una visió molt clara al pacient i el pot ajudar a entendre millor el sistema en el que està. També el pot ajudar a veure quins poden ser els problemes. És a dir considero que és una eina que descriu el pensament sistèmic, on el pacient també té un rol actiu ja que ell també és capaç de adonar-se de certes coses mitjançant la creació i la reflexió del diagrama.

L’únic inconvenient que hi veig és que les relacions dintre del sistema poden estar sempre en moviment i per tant pot arribar a ser necessari que el genograma estigui en constant actualització.

Un altre inconvenient que veuria seria que el psicòleg hauria de conèixer molt bé el sistema abans de que el pacient fes un genograma o un diagrama ja que podem trobar-nos amb el cas que el pacient consideri una cosa que no sigui real. Encara que també pot passar-li al psicòleg donant un grau més de dificultat a aquesta tècnica.

Practica 6: Necessitats humanes

 Introducció:

Anant una mica cap a enrere tornem cap a la psicologia humanista que ja havíem vist amb en Carl Rogers, però ara des del punt de vista del psicòleg Abraham Maslow. Maslow va ser un psicòleg al qual la informació i el punt de vista de la psicoanàlisi va desagradar. La psicoanàlisi ens deia que l’home era dolent per naturalesa i que l’única cosa que buscava era el seu propi plaer, per en Maslow aquest pensament era totalment oposat al seu. Maslow com a humanista, tenia la idea de que l’home era bo per naturalesa i que si tenia un context bo aconseguiríem tenir persones bones i amables. D’aquesta forma Maslow ens planteja que el que realment importa per a l’ésser humà es realitzar les seves necessitats argumentant que sinó les realitzem podem posar-nos malalts o fins i tot arribar a la mort. Per contra si la persona aconsegueix portar a terme les seves necessitats ens trobarem davant d’una persona completa, més feliç i que té més per donar cap a la resta de persones.

Amb aquest pensament com a bandera Maslow va començar a estudiar amb la finalitat de trobar les característiques de les persones que més tard ell anomenaria persones realitzades. Així va portar a terme diferents estudis amb els quals va trobar gent que tenia complertes les seves necessitats i dels resultats en va extreure la seva teoria de l’autorealització, la qual ens diu que l’ésser humà té una motivació innata que l’ajuda a assolir el seu màxim potencial mitjançant les seves capacitats.

Per tal de poder portar a la pràctica la seva teoria sobre les necessitats humanes i fer-la més entenedora Maslow va crear el que s’anomena la piràmide de Maslow (tot i que podem trobar diferents modificacions a la piràmide)Amb l’ajuda d’aquesta teoria Maslow aconsegueix crear una jerarquia de necessitats humanes en la qual aconseguir una necessitat dóna lloc a necessitats més elevades. La raó per la qual Maslow decideix aplicar a aquesta teoria una piràmide és perquè ell creia que les necessitats més altes de la piràmide només es podien arribar a cobrir una vegada les de més a baix estiguessin satisfetes. És per això que el primer nivell de la piràmide és la fisiologia (respiració, alimentació, sexe, descans...), seguit per la seguretat (seguretat física, de treball, de recursos...), després ens trobem amb l’afiliació (amistat, afecte, intimitat sexual...), seguida del reconeixement (respecte, confiança, èxit...) finalment trobem el nivell de l’autorealització (moralitat, creativitat, espontaneïtat...)

Pràctica:

Per a la realització de la pràctica d’aquesta sessió havíem d’exemplificar a cada nivell de la piràmide un comportament constructiu, destructiu i un de fallit.

Primer esglaó: Fisiològic

• Constructiu: Una persona té gana i menja.
• Destructiu: Una persona molt prima té gana i no menja fa perquè pensa que està molt gorda.
• Fallit: Una persona té gane i no ho fa educació

Segon esglaó: Seguretat

• Constructiu: Una persona té mal febre i decideix quedar-se a casa descansant
• Destructiu: Una persona té febre però continua amb la seva vida normal sense descansar
• Fallit: Una persona té febre, continua fent la seva vida normal i acaba pitjor del que ja estava

Tercer esglaó: Afiliació

• Constructiu: Una persona ajuda al seu millor amic en un greu problema
• Destructiu: Una persona decideix no ajudar el seu millor amic en un greu problema per mandra home casat manté relacions sexuals amb una altra dona.
• Fallit: Una persona intenta ajudar al seu millor amic en un greu problema però aquest no li permet.

Quart esglaó: Reconeixement

• Constructiu: Ajudar a una persona vella a creuar el carrer
• Destructiu: Guanyar en una competició per dopatge
• Fallit: Una persona després de preparar-se durament per una competició acaba perdent

Cinquè esglaó: Auto-realització

• Constructiu: Una persona després de treballar molt la seva personalitat acaba sent una persona molt oberta que fa sentir als demés feliç
• Destructiu: Una persona que veu que per molt que treballa el seu caràcter no millora i decideix que és millor suïcidar-se
• Fallit: Una persona treballa mol la seva personalitat però no aconsegueix canviar

Reflexió

Ens tornem a trobar amb corrents psicològics que em reforcen el pensament de que no som màquines a les quals poden controlar fàcilment i com vulguin, la qual cosa em porta un cert grau de satisfacció.

Fins ara em vist els diferents tipus principal de pensament psicològic i he de dir que en tots he trobat coses molt interessant. En el conductisme em va agradar la capacitat que podem trobar per preveure la conducta d’una persona encara que finalment tot estat sota la seva decisió final, de la psicoanàlisi em crida molt l’atenció la seva manera de fer teràpia; anar al passat en la recerca d’un problema que ha creat un conflicte major degut a no haver expressat les emocions que va causar. Però la psicologia humanista em sembla que guanya tots els punts per a mi, sobretot amb les idees de Maslow. Però tampoc vull dir que un pensament és millor o pitjor que l’altre, de cap manera, més ben dit cada pensament psicològic a aportat el seu granet de sorra per ajudar a entendre a les persones i cada pensament m’aportarà a mi el seu granet de sorra per formar-me com a psicòleg i com a persona. Això és el que realment importa. Però a nivell personal destacaria aquells pensaments més humanistes ja que per a mi la persona sempre busca la seva felicitat i la busca amb tanta desesperació que s’inventa substituts temporals d’allò que li aporta felicitat aconseguint una falsa felicitat. Per això m’ha intrigat molt el pensament de Maslow i és que hi estic totalment d’acord. Tots en el fons busquem satisfer aquelles necessitats més bàsiques i una vegada les hem satisfet és quan trobem la verdadera felicitat. Quan tenim major facilitat per expressar-nos tal com som, per estimar als demes, per valorar als demes i per a valorar la vida. Quan no aconseguim satisfer les nostres necessitat les coses van malament, quan no tenim menjar ens desnodrim, quan no tenim aigua morim, quan no tenim algú que ens estimi i ens faci sentir estimats i valorats acostumen a estar depressius o a buscar aquesta necessitats en lloc on no la trobem. Al cap i a la fi, el que realment importa són aquestes necessitats que Maslow ens expressa. Com molt bé diu una frase feta: no és més ric el que més té sinó el que menys necessita. Per aquesta raó vull intentar viure satisfent les meves necessitats per tal de gaudir més de la vida i de poder aportar a la gent del meu voltant l’amor que necessiten, fer-los sentir valorats i ajudant-los a veure que la vida és per gaudir-la i ser feliç, que això és el que realment importa. La psicologia humanista de Maslow i Rogers m’ajuda’t a veure que el que realment importa és estimar-te a tu mateix per a poder estimar als altres i poder així gaudir de la vida deixant de ser egoista i deixant de pensar tant en tu, deixant més de banda el pensament darwinista on tots estem a una selva en la qual ha de sobreviure el més fort.

Pràctica 8: Causalitat circular

 Introducció:

L’enfocament sistèmic és un corrent psicològic que es diferencia de la resta de corrents perquè el seu estudi es basa en l’observació i estudi de les relacions que sorgeixen dintre d’un grup de persones, és a dir, dintre d’un sistema. En aquest corrent psicològic la persona que pateix alguna psicopatologia no és més que el resultat de l’expressió del conjunt de problemes què hi ha dintre del sistema o del grup. D’aquesta forma el malalt és la persona que no és capaç d’aguantar la situació i la seva malaltia és la manera amb la qual s’evidencia la relació patològica del sistema.

Aquest corrent teòric té els seus fonaments en dues teories:

·         La teoria de sistemes: a on no es pot conèixer ni cal determinar les causes que influeixen a la persona degut a la complexitat de la ret

·         La teoria cibernètica (estudis dels sistemes vius)

D’aquesta forma aquest enfocament és diferent també a enfocaments com el mèdic, a on tot funciona per una causalitat lineal.  En la psicologia sistèmica tot és causa i conseqüència ja que mai podrem saber quina va ser la causa i quina la conseqüència, es per això que parlem d’una causalitat circular. Per aquesta raó la importància resideix en trobar un sistema que sigui saludable per a la persona ja que si la persona està dintre d’un sistema no saludable la persona podrà acabar expressant aquest senyals de mal funcions, és a dir, podrà acabar amb alguna patologia psicològica.

A l’hora de realitzar les sessions terapèutiques aquest enfocament sistèmic es regeix per una mena de sistema d’engranatges, en el qual quan movem una peça també es mourà la resta. Per això a nivell terapèutic es pot treballar amb un membre del sistema, amb dos, o fins i tot amb tot el sistema, ja que segons la causalitat circular si canviem una peça o la modifiquem repercutirà en la resta i per tant en el sistema.

Cal destacar també que la interacció entre el psicòleg i pacient és una interacció molt activa ja que tots dos tenen un rol molt actiu dintre de les sessions. La feina del psicòleg es basarà principalment en entendre al pacient veient i destacant més les coses positives del pacient, ajudant-lo a definir els canvis que s’han de portar a terme, ajudar a veure quins són els problemes del pacient i per què li ocasionen dificultats per a ser feliç. En resum, la feina principal del psicòleg serà entendre al pacient com una persona que no acaba d’adaptar-se al seu sistema per alguna raó específica i ajudar-lo a adaptar-se millor.

Dintre d’aquest corrent és necessari destacar la feina de Gregory Batelson el qual argumentava que hi havia dos tipus de relacions:

·         Relacions simètriques: aquell sistema on els diferents membres actuen amb rols semblants

·         Relacions complementaries: aquell sistema on els diferents membres actuen amb rols diferents.

Pràctica: 

Mitjançant quatre esquemes diferents se’ns va demanar que representéssim uns esquemes de causalitat circular simètrics i complementaris destructius i constructius

Relació simètrica constructiva:

 Relació simètrica destructiva

 Relació complementaria constructiva

 Relació complementaria destructiva

Reflexió:

El punt de vista des de el qual la psicologia sistemàtica es mira els problemes de la gent no deixar de ser, per a mi personalment, una manera interessant i positiva d’enfocar les coses però penso crec que insuficient. Per a la causalitat sistemàtica tot o la majoria de problemes resideixen en el fet de que hi ha un problema en el funcionament del sistema, però què passaria si resulta que realment estem davant d’un pacient que el seu problema és una qüestió biològica i per tant el seu comportament està condicionat? Es clar que això pot provocar un sistema no saludable i aportar molts problemes per a tots els membres del sistema, però això podria crear una causalitat lineal ja que podríem trobar la causa de les conseqüències. Per tant, la causalitat circular és aplicable a tots els casos? O només a cert casos específics?

Tot i així crec que l’aportació de la psicologia sistèmica és una aportació molt important per a la finalitat d’ajudar a les persones. Bàsicament perquè és una manera necessària d’entendre el pacient. Si el meu pensament no és errat, abans quan una persona tenia un problema psicològic o una patologia, era culpa d’ella o d’algun mal funcionament orgànic, però amb la psicologia sistèmica i el seu punt de vista de la causalitat circular podem entendre que hi ha problemes que sorgeixen en nosaltres degut al sistema en el qual estem. Si ens trobem davant d’un nen que abusa dels seus companys i després comprovem que realment el que passa és que el seus pares abusen d’ell i el nen només fa allò que veu fer als seus pares, resultarà que no és ben bé un problema del nen sinó un problema del sistema en el qual ell viu. Per tant, com he dit abans, crec que la psicologia sistèmica té una aportació molt positiva per a la psicologia i per la manera d’ajudar a la gent amb la seva causalitat circular

Pràctica 7: La psicologia Humanista, Carl Rogers

introducció

Carl Rogers va ser un gran psicòleg que juntament amb Abraham Maslow introduiria la psicologia humanista i va nàixer a un barri de Chicago al 1902. Anys després juntament amb la seva familia va marxar al camp per a dedicar-se a l’agricultura fins al punt que Roges va inscriure’s a la Facultat d’Agricultura, encara que va abandonar-la per tal de dedicar-se a la teologia. Al 1992 viatja a la Xina per tal d’assistir a una conferència cristiana que prenia lloc. El xoc cultural que va viure Rogers entre la cultura occidental i la oriental va ser la causa de que es planteges diferents qüestions. Al tornar als Estats Units va abandonar els seus estudis teològics i va desviar-se cap a estudis psicopedagògics. Després va anar evolucionant i creixent en la psicologia fins que al 1942 crea la peça clau de la seva psicologia humanista: la teràpia centrada en el client. Després es dedica a la investigació, publicació de llibres i fins i tot obertures de centres amb la seva teoria com a pilar central.

Finalment mor amb 85 anys degut a un atac de cor.

La psicologia humanista que Carl Rogers acaba d’implantar després de Maslow és una psicologia amb una idea contraposada a les idees conductistes i psicoanalítiques ja que en la psicologia humanista el pacient passa a ser un client degut a la idea humanista de que les persones tenim una tendència a créixer i que a més aquesta és innata. És per això que Rogers fa una metàfora en la qual les persones som com unes patates, les quals no podem créixer si no disposen d’un ambient adequat però que a més a més són aquets, els pacients, les que saben en quina direcció han de créixer. Per això el psicòleg passa a ser una ajuda i deixa de ser el guia, es converteix en aquell que ha de crear les condicions optimes per a que el client pugui créixer en la direcció que consideri que ho ha de fer: mental, física, emocional... Però de la mateixa manera que Rogers diu que una persona necessita d’un bon terreny per a créixer, també diu que si la persona no disposa d’un terra adequat i òptim pot provocar que els seus comportaments siguin inadequats. Un exemple serien les persones molt tancades en elles mateixes i amb un dolor profund les quals possiblement no hagin tingut un terra adequat per a créixer cap allà on elles pensen que ho han de fer.

Amb aquest punt de vista i aquesta manera de fer tant particular que Rogers va iniciar, es van establir uns paràmetres que el psicòleg com a guia havia de complir:

1. Acceptació: el psicòleg per sobre de tot havia de saber acceptar a la persona tal com era i sense prejutjar-la o jutjar-la per les coses que li passen, les coses que ha fet... el psicòleg li ha de donar al client una acceptació incondicional
2. Comprensió empàtica: el psicòleg ha de tenir la capacitat suficient com per ser capaç d’entrar en el món del seu client i poder entendre les coses tal com el client ho fa per tal de facilitar l’ajuda que ha de donar. A la mateixa vegada, però, ha de ser capaç de mantenir la distància per tal de no involucrar-se de forma excessiva amb el client.
3. L’autenticitat: el psicòleg ha d’actuar i pensar sense incoherències i ha de mostrar-se tal com és, mantenint la seva postura de professional però a la vegada deixant veure que també és una persona.

Reflexió:

La psicologia humanista que Rogers planteja crec que representa un boom en tots els sentits donant la importància al client i sent el psicòleg aquella persona que escolta i aconsella al client sobre els camins. El principal problema de la psicologia es el fet de tractar amb la ment, una “cosa” que no podem ni tocar, ni veure ni res i de la qual tenim uns patrons però que resulta que en cada persona és diferent. D’aquesta manera un psicòleg pot veure un fet en una persona i interpretar-lo d’una manera, però al conèixer aquesta persona pot veure que estava errat en el seu pensament. És per això que trobo interessant el canvi de Rogers al posar al pacient com un client i al psicòleg com una ajuda. El psicòleg pot veure el client des de l’exterior i entendre’l una mica, però mai arribarà a conèixe’l completament, per la qual cosa és molt millor servir d’ajuda i que sigui la pròpia persona, qui sap realment com és, que li va bé i que no li va bé, etc qui prengui la decisió del camí que pot seguir. A més, al cap i a la fi, cada persona té llibertat de fer allò que vulgui i nosaltres encara que tinguem coneixements d’allò tant abstracte, no tenim cap autoritat ni capacitat de manar sobre cap altre persona.

Respecte el vídeo, va ser un documental molt interessant que em va deixar sense paraules, és l’aplicació directe de la psicologia humanista de Rogers en l’àmbit educatiu. El mestre Toshiro Kanamori fa una gran feina al intentar ensenyar als seus alumnes que la raó important de viure és ser feliç i disfrutar de la vida compaginant-lo amb l’ensenyament educatiu. Una idea que em sorprèn ja que és una teoria molt distant amb el sistema educatiu d’aquí. El professor Kanamori es centra en potenciar les capacitats humanes dels nens, que ells aprenguin a escoltar als seus companys, a compartir els seus sentiments... els ajuda a potenciar i a mostrar les seves característiques humanes. Mentre que aquí a la cultura més occidental li donem més importància al fet d’aconseguir tots els títols possibles però deixant més de banda el ensenyar-nos a ser persona. De Fet, una de les activitats que realitza el professor Kanamori que em va sorprendre molt va ser la utilització de cartes mitjançant les quals els alumnes expressaven com s’havien sentit davant d’una situació en concret. Només de pensar en que un grup de nens de 10-12 anys tinguin ja la capacitat de ser tant oberts i tant entenedors amb els altres em deixa bocabadat.  Em fa pensar en el senyor Kanamori no només potencia les capacitats innates dels nens i els ajuda a ser més propers entre ells, sinó que a més els prepara de cara al futur per a que puguin establir relacions igual però a l’hora també els reforça moltísim l’autoestima de forma que creixeran molt segur i molt sans.

Un altre característica que em va cridar l’atenció va ser la proximitat que Kanamori tenia amb els seus alumnes, una proximitat com a una persona en la qual podia confiar, en la qual podies trobar amor i afecte però que a la mateixa vegada sabia mantenir-se com el professor. Aquesta capacitat trobo que ha de ser una capacitat que tot mestre hauria de tenir perquè aporta al nen una necessitat bàsica que necessita: amor i confiança.

En resum, el model educatiu que aplica el senyor Kanamori trobo que és mètode meravellós i que tindria que ser el mètode per excel·lència en tot sistema educatiu, ja que no només ensenyes aspectes acadèmics sinó que també li ensenyes coses més importants com escoltar als altres, expressar els seus sentiments, tenir empatia, saber disfrutar... en resum els ensenyes a ser més i millors persones.