Pràctica 7: La psicologia Humanista, Carl Rogers

introducció

Carl Rogers va ser un gran psicòleg que juntament amb Abraham Maslow introduiria la psicologia humanista i va nàixer a un barri de Chicago al 1902. Anys després juntament amb la seva familia va marxar al camp per a dedicar-se a l’agricultura fins al punt que Roges va inscriure’s a la Facultat d’Agricultura, encara que va abandonar-la per tal de dedicar-se a la teologia. Al 1992 viatja a la Xina per tal d’assistir a una conferència cristiana que prenia lloc. El xoc cultural que va viure Rogers entre la cultura occidental i la oriental va ser la causa de que es planteges diferents qüestions. Al tornar als Estats Units va abandonar els seus estudis teològics i va desviar-se cap a estudis psicopedagògics. Després va anar evolucionant i creixent en la psicologia fins que al 1942 crea la peça clau de la seva psicologia humanista: la teràpia centrada en el client. Després es dedica a la investigació, publicació de llibres i fins i tot obertures de centres amb la seva teoria com a pilar central.

Finalment mor amb 85 anys degut a un atac de cor.

La psicologia humanista que Carl Rogers acaba d’implantar després de Maslow és una psicologia amb una idea contraposada a les idees conductistes i psicoanalítiques ja que en la psicologia humanista el pacient passa a ser un client degut a la idea humanista de que les persones tenim una tendència a créixer i que a més aquesta és innata. És per això que Rogers fa una metàfora en la qual les persones som com unes patates, les quals no podem créixer si no disposen d’un ambient adequat però que a més a més són aquets, els pacients, les que saben en quina direcció han de créixer. Per això el psicòleg passa a ser una ajuda i deixa de ser el guia, es converteix en aquell que ha de crear les condicions optimes per a que el client pugui créixer en la direcció que consideri que ho ha de fer: mental, física, emocional... Però de la mateixa manera que Rogers diu que una persona necessita d’un bon terreny per a créixer, també diu que si la persona no disposa d’un terra adequat i òptim pot provocar que els seus comportaments siguin inadequats. Un exemple serien les persones molt tancades en elles mateixes i amb un dolor profund les quals possiblement no hagin tingut un terra adequat per a créixer cap allà on elles pensen que ho han de fer.

Amb aquest punt de vista i aquesta manera de fer tant particular que Rogers va iniciar, es van establir uns paràmetres que el psicòleg com a guia havia de complir:

1. Acceptació: el psicòleg per sobre de tot havia de saber acceptar a la persona tal com era i sense prejutjar-la o jutjar-la per les coses que li passen, les coses que ha fet... el psicòleg li ha de donar al client una acceptació incondicional
2. Comprensió empàtica: el psicòleg ha de tenir la capacitat suficient com per ser capaç d’entrar en el món del seu client i poder entendre les coses tal com el client ho fa per tal de facilitar l’ajuda que ha de donar. A la mateixa vegada, però, ha de ser capaç de mantenir la distància per tal de no involucrar-se de forma excessiva amb el client.
3. L’autenticitat: el psicòleg ha d’actuar i pensar sense incoherències i ha de mostrar-se tal com és, mantenint la seva postura de professional però a la vegada deixant veure que també és una persona.

Reflexió:

La psicologia humanista que Rogers planteja crec que representa un boom en tots els sentits donant la importància al client i sent el psicòleg aquella persona que escolta i aconsella al client sobre els camins. El principal problema de la psicologia es el fet de tractar amb la ment, una “cosa” que no podem ni tocar, ni veure ni res i de la qual tenim uns patrons però que resulta que en cada persona és diferent. D’aquesta manera un psicòleg pot veure un fet en una persona i interpretar-lo d’una manera, però al conèixer aquesta persona pot veure que estava errat en el seu pensament. És per això que trobo interessant el canvi de Rogers al posar al pacient com un client i al psicòleg com una ajuda. El psicòleg pot veure el client des de l’exterior i entendre’l una mica, però mai arribarà a conèixe’l completament, per la qual cosa és molt millor servir d’ajuda i que sigui la pròpia persona, qui sap realment com és, que li va bé i que no li va bé, etc qui prengui la decisió del camí que pot seguir. A més, al cap i a la fi, cada persona té llibertat de fer allò que vulgui i nosaltres encara que tinguem coneixements d’allò tant abstracte, no tenim cap autoritat ni capacitat de manar sobre cap altre persona.

Respecte el vídeo, va ser un documental molt interessant que em va deixar sense paraules, és l’aplicació directe de la psicologia humanista de Rogers en l’àmbit educatiu. El mestre Toshiro Kanamori fa una gran feina al intentar ensenyar als seus alumnes que la raó important de viure és ser feliç i disfrutar de la vida compaginant-lo amb l’ensenyament educatiu. Una idea que em sorprèn ja que és una teoria molt distant amb el sistema educatiu d’aquí. El professor Kanamori es centra en potenciar les capacitats humanes dels nens, que ells aprenguin a escoltar als seus companys, a compartir els seus sentiments... els ajuda a potenciar i a mostrar les seves característiques humanes. Mentre que aquí a la cultura més occidental li donem més importància al fet d’aconseguir tots els títols possibles però deixant més de banda el ensenyar-nos a ser persona. De Fet, una de les activitats que realitza el professor Kanamori que em va sorprendre molt va ser la utilització de cartes mitjançant les quals els alumnes expressaven com s’havien sentit davant d’una situació en concret. Només de pensar en que un grup de nens de 10-12 anys tinguin ja la capacitat de ser tant oberts i tant entenedors amb els altres em deixa bocabadat.  Em fa pensar en el senyor Kanamori no només potencia les capacitats innates dels nens i els ajuda a ser més propers entre ells, sinó que a més els prepara de cara al futur per a que puguin establir relacions igual però a l’hora també els reforça moltísim l’autoestima de forma que creixeran molt segur i molt sans.

Un altre característica que em va cridar l’atenció va ser la proximitat que Kanamori tenia amb els seus alumnes, una proximitat com a una persona en la qual podia confiar, en la qual podies trobar amor i afecte però que a la mateixa vegada sabia mantenir-se com el professor. Aquesta capacitat trobo que ha de ser una capacitat que tot mestre hauria de tenir perquè aporta al nen una necessitat bàsica que necessita: amor i confiança.

En resum, el model educatiu que aplica el senyor Kanamori trobo que és mètode meravellós i que tindria que ser el mètode per excel·lència en tot sistema educatiu, ja que no només ensenyes aspectes acadèmics sinó que també li ensenyes coses més importants com escoltar als altres, expressar els seus sentiments, tenir empatia, saber disfrutar... en resum els ensenyes a ser més i millors persones.