Pràctica 5: La catarsis

 Introducció:

Sigmund Freud (1856-1939) era un psicòleg amb formació de metge, de neuròleg concretament. Com a neuròleg va centrar els inicis de la seva carrera en estudis de neurologia fins que un estrany cas va arribar a les seves mans. Una malaltia molt comuna de l’època anomenada histèria va ser la causa de que Freud acabés més centrat en la psicologia que no pas en la seva especialització. Aquesta malaltia provocava que la gent que la patia tingués algun tipus de discapacitat; no podien moure el braç, la cama, la mà, estaven cecs... però el principal problema era que a nivell fisiològic cap dels pacients presentava lesió. No hi havia lesió cerebral, ni lesió a cap nervi ni res de res. Això va cridar molt la atenció a en Freud i va produir que aquest intentés entendre la ment i la psique humana i per tant va crear dues maneres d’entendre la ment.

El primer model de la ment de Freud va ser un model molt influït per la seva posició de neuròleg. Freud pensava que la ment era una xarxa de neurones que es connectaven entre elles transmeten i acumulant energia elèctrica i que qualsevol estímul de l’ambient generava un impacte i una càrrega determinada. Per tant, seguint la llei de la termodinàmica, aquesta energia s’havia de mantenir baixa i el cervell tenia la necessitat de fer-la circular . Si aquesta energia s’acumulava en excés en alguna part del cervell podia portar al desenvolupament d’una malaltia mental, com per exemple la histèria i a més s’expressava des de l’inconscient mitjançant somnis, actes errats.... A la mateixa vegada, l’acumulació d’energia podia estar donada per una trauma viscut el qual havia generat tot un seguit d’emocions que no s’expressaven i quedaven represes. Davant d’aquesta teoria, Freud aplicava el mètode de la catarsi. Aquest mètode consistia en fer que el pacient alliberés tota l’energia, la qual havia quedat en forma de record no conscient, que tenia acumulada mitjançant el record d’aquell moment que havia provocat la tensió mental, ja que Freud pensava que mitjançant el record i l’expressió de tot allò que no s’havia expressat en el seu moment faria tornar el cervell als nivells energètics normals i la malaltia es curaria. Un cop el pacient havia entrat en contacte amb aquells sentiments que va reprimir en el moment del trauma era normal que aquest comences a plorar, cridar, enfadar-se, riure’s... expressar tot un conjunt d’emocions que eren la reacció al haver entrar amb aquells sentiments represos.

Però realment el terme de la catarsis prové de la medicina i s’associa amb katarós, que significa net, i del terme katarma, que és la impuresa de la qual es desprèn un organisme. A nivell filosòfic Aristòtil fa una espècie de metàfora en la qual relaciona en una de les seves obres que els espectadors d’una obra de teatre fan catarsis al expulsar mitjançant les llàgrimes o els riures les seves pròpies passions. Per tant Freud, en una certa manera, segueix aquesta metàfora aristotèlica i el principi mèdic en la seva catarsis al dir que en certa manera un agent infecciós s’ha amagat al inconscient i és necessari drenar-lo  per tal de que l’organisme recuperi l’equilibri que ha perdut.

A arrel de la teoria catàrtica Freud és capaç de definir la teoria de l’abreacció. Aquesta teoria ens diu que l’abreacció és un procés psicològic que pot ocórrer de manera espontània i que no és més que la descarrega d’emocions i afectes lligats a records els quals acostumen a ser dolorosos. D’aquesta manera Freud defineix la teoria de l’abreacció com un alleujament dels síntomes psicològics que ha produït la repressió emocional  d’un record o trauma mitjançant  una “purga”, una “purificació” o un altre sinònim una experiència catàrtica.

Reflexió:

Un altre cop penso que és per a treure’t el barret davant de Freud i tots els plantejaments que va fer, no pel fet que fossin correctes o incorrectes sinó per la seva capacitat de anar per davant de la seva època i a  més de tenir el coratge de presentar les coses que va presentar.

La teoria de la catarsis i l’abreacció considero que és una peça clau a entendre en el sistema psicològic de la ment humana. Ja hem vist com tenim la capacitat de formar mecanismes de defensa per protegir-nos d’aquells agents externs que tenen la capacitat de fer-nos mal, també hem vist amb les aportacions de Ellies i Beck que cada persona és capaç de viure  la mateixa experiència de manera diferent i que no acabem de ser com els gossos de Paulov o els ocells de Skinner. Però per a mi, haver vist i entès la catarsi acaba d’obrir-me més els ulls a la senzillesa i fragilitat humana. Gairebé sempre els éssers humans ens hem pensat superiors i millors que totes les espècies del planeta perquè som més intel·ligents, estem més avançats... però en realitat, en el fons penso o em dono conta que no som més que un sac enorme de sentiments i emocions que l’actual cultura ha volgut disfressar amb un vestit de racionalització fent nos pensar que el que realment importa i està per sobre de tot és la intel·ligència. Fet que ha causat que la majoria de persones no sàpiguen viure, experimentar, controlar, manifestar... els seus sentiments i es dediquin a potenciar la seva capacitat de racionalitzar. Una manifestació que crec que té més força en els homes principalment per causa de frases que ens deien com “un home de veritat no plora, això és de nenes i tu no vols ser una nena” o “un home no mostra mai els seus sentiments en públic, ha de ser pulcre, fred i intel·ligent” Però crec que la catarsi és una mostra de que ens equivoquem, crec que la catarsi ens diu que les nostres emocions i sentiments són capacitats que tenen que estar més desenvolupades que la nostre capacitat de racionalitzar. El culte a la raó no ens servirà per poder superar la mort d’un pare o d’una mare, per superar l’abandonament, la burla dels altres... Els sentiments i les emocions són unes capacitat tant innates en nosaltres que una persona pot viure amb sentiments i emocions i sense una gran intel·ligència però una persona amb molta intel·ligència no pot viure de forma feliç sense sentiments. Tots necessitem riure, plorar, cridar, descansar, enfadar-nos, sentir-nos realitzats, acceptats... però per sobre de tot com a persones necessitem ser estimats i estimar, ja que sense això és molt difícil viure. Crec que Blas Pascal ho explicava molt bé amb la seva frase: “el cor té raons que la raó no entén” i sinó que algú li expliqui a la Penèlope de Serrat com pot ser que el seu rellotge es parés i no fos capaç d’avançar en els temps i encara més, que no fos capaç de reconèixer el seu amor.