Pràctica 7: La psicologia Humanista, Carl Rogers

introducció

Carl Rogers va ser un gran psicòleg que juntament amb Abraham Maslow introduiria la psicologia humanista i va nàixer a un barri de Chicago al 1902. Anys després juntament amb la seva familia va marxar al camp per a dedicar-se a l’agricultura fins al punt que Roges va inscriure’s a la Facultat d’Agricultura, encara que va abandonar-la per tal de dedicar-se a la teologia. Al 1992 viatja a la Xina per tal d’assistir a una conferència cristiana que prenia lloc. El xoc cultural que va viure Rogers entre la cultura occidental i la oriental va ser la causa de que es planteges diferents qüestions. Al tornar als Estats Units va abandonar els seus estudis teològics i va desviar-se cap a estudis psicopedagògics. Després va anar evolucionant i creixent en la psicologia fins que al 1942 crea la peça clau de la seva psicologia humanista: la teràpia centrada en el client. Després es dedica a la investigació, publicació de llibres i fins i tot obertures de centres amb la seva teoria com a pilar central.

Finalment mor amb 85 anys degut a un atac de cor.

La psicologia humanista que Carl Rogers acaba d’implantar després de Maslow és una psicologia amb una idea contraposada a les idees conductistes i psicoanalítiques ja que en la psicologia humanista el pacient passa a ser un client degut a la idea humanista de que les persones tenim una tendència a créixer i que a més aquesta és innata. És per això que Rogers fa una metàfora en la qual les persones som com unes patates, les quals no podem créixer si no disposen d’un ambient adequat però que a més a més són aquets, els pacients, les que saben en quina direcció han de créixer. Per això el psicòleg passa a ser una ajuda i deixa de ser el guia, es converteix en aquell que ha de crear les condicions optimes per a que el client pugui créixer en la direcció que consideri que ho ha de fer: mental, física, emocional... Però de la mateixa manera que Rogers diu que una persona necessita d’un bon terreny per a créixer, també diu que si la persona no disposa d’un terra adequat i òptim pot provocar que els seus comportaments siguin inadequats. Un exemple serien les persones molt tancades en elles mateixes i amb un dolor profund les quals possiblement no hagin tingut un terra adequat per a créixer cap allà on elles pensen que ho han de fer.

Amb aquest punt de vista i aquesta manera de fer tant particular que Rogers va iniciar, es van establir uns paràmetres que el psicòleg com a guia havia de complir:

1. Acceptació: el psicòleg per sobre de tot havia de saber acceptar a la persona tal com era i sense prejutjar-la o jutjar-la per les coses que li passen, les coses que ha fet... el psicòleg li ha de donar al client una acceptació incondicional
2. Comprensió empàtica: el psicòleg ha de tenir la capacitat suficient com per ser capaç d’entrar en el món del seu client i poder entendre les coses tal com el client ho fa per tal de facilitar l’ajuda que ha de donar. A la mateixa vegada, però, ha de ser capaç de mantenir la distància per tal de no involucrar-se de forma excessiva amb el client.
3. L’autenticitat: el psicòleg ha d’actuar i pensar sense incoherències i ha de mostrar-se tal com és, mantenint la seva postura de professional però a la vegada deixant veure que també és una persona.

Reflexió:

La psicologia humanista que Rogers planteja crec que representa un boom en tots els sentits donant la importància al client i sent el psicòleg aquella persona que escolta i aconsella al client sobre els camins. El principal problema de la psicologia es el fet de tractar amb la ment, una “cosa” que no podem ni tocar, ni veure ni res i de la qual tenim uns patrons però que resulta que en cada persona és diferent. D’aquesta manera un psicòleg pot veure un fet en una persona i interpretar-lo d’una manera, però al conèixer aquesta persona pot veure que estava errat en el seu pensament. És per això que trobo interessant el canvi de Rogers al posar al pacient com un client i al psicòleg com una ajuda. El psicòleg pot veure el client des de l’exterior i entendre’l una mica, però mai arribarà a conèixe’l completament, per la qual cosa és molt millor servir d’ajuda i que sigui la pròpia persona, qui sap realment com és, que li va bé i que no li va bé, etc qui prengui la decisió del camí que pot seguir. A més, al cap i a la fi, cada persona té llibertat de fer allò que vulgui i nosaltres encara que tinguem coneixements d’allò tant abstracte, no tenim cap autoritat ni capacitat de manar sobre cap altre persona.

Respecte el vídeo, va ser un documental molt interessant que em va deixar sense paraules, és l’aplicació directe de la psicologia humanista de Rogers en l’àmbit educatiu. El mestre Toshiro Kanamori fa una gran feina al intentar ensenyar als seus alumnes que la raó important de viure és ser feliç i disfrutar de la vida compaginant-lo amb l’ensenyament educatiu. Una idea que em sorprèn ja que és una teoria molt distant amb el sistema educatiu d’aquí. El professor Kanamori es centra en potenciar les capacitats humanes dels nens, que ells aprenguin a escoltar als seus companys, a compartir els seus sentiments... els ajuda a potenciar i a mostrar les seves característiques humanes. Mentre que aquí a la cultura més occidental li donem més importància al fet d’aconseguir tots els títols possibles però deixant més de banda el ensenyar-nos a ser persona. De Fet, una de les activitats que realitza el professor Kanamori que em va sorprendre molt va ser la utilització de cartes mitjançant les quals els alumnes expressaven com s’havien sentit davant d’una situació en concret. Només de pensar en que un grup de nens de 10-12 anys tinguin ja la capacitat de ser tant oberts i tant entenedors amb els altres em deixa bocabadat.  Em fa pensar en el senyor Kanamori no només potencia les capacitats innates dels nens i els ajuda a ser més propers entre ells, sinó que a més els prepara de cara al futur per a que puguin establir relacions igual però a l’hora també els reforça moltísim l’autoestima de forma que creixeran molt segur i molt sans.

Un altre característica que em va cridar l’atenció va ser la proximitat que Kanamori tenia amb els seus alumnes, una proximitat com a una persona en la qual podia confiar, en la qual podies trobar amor i afecte però que a la mateixa vegada sabia mantenir-se com el professor. Aquesta capacitat trobo que ha de ser una capacitat que tot mestre hauria de tenir perquè aporta al nen una necessitat bàsica que necessita: amor i confiança.

En resum, el model educatiu que aplica el senyor Kanamori trobo que és mètode meravellós i que tindria que ser el mètode per excel·lència en tot sistema educatiu, ja que no només ensenyes aspectes acadèmics sinó que també li ensenyes coses més importants com escoltar als altres, expressar els seus sentiments, tenir empatia, saber disfrutar... en resum els ensenyes a ser més i millors persones.   

Pràctica 5: La catarsis

 Introducció:

Sigmund Freud (1856-1939) era un psicòleg amb formació de metge, de neuròleg concretament. Com a neuròleg va centrar els inicis de la seva carrera en estudis de neurologia fins que un estrany cas va arribar a les seves mans. Una malaltia molt comuna de l’època anomenada histèria va ser la causa de que Freud acabés més centrat en la psicologia que no pas en la seva especialització. Aquesta malaltia provocava que la gent que la patia tingués algun tipus de discapacitat; no podien moure el braç, la cama, la mà, estaven cecs... però el principal problema era que a nivell fisiològic cap dels pacients presentava lesió. No hi havia lesió cerebral, ni lesió a cap nervi ni res de res. Això va cridar molt la atenció a en Freud i va produir que aquest intentés entendre la ment i la psique humana i per tant va crear dues maneres d’entendre la ment.

El primer model de la ment de Freud va ser un model molt influït per la seva posició de neuròleg. Freud pensava que la ment era una xarxa de neurones que es connectaven entre elles transmeten i acumulant energia elèctrica i que qualsevol estímul de l’ambient generava un impacte i una càrrega determinada. Per tant, seguint la llei de la termodinàmica, aquesta energia s’havia de mantenir baixa i el cervell tenia la necessitat de fer-la circular . Si aquesta energia s’acumulava en excés en alguna part del cervell podia portar al desenvolupament d’una malaltia mental, com per exemple la histèria i a més s’expressava des de l’inconscient mitjançant somnis, actes errats.... A la mateixa vegada, l’acumulació d’energia podia estar donada per una trauma viscut el qual havia generat tot un seguit d’emocions que no s’expressaven i quedaven represes. Davant d’aquesta teoria, Freud aplicava el mètode de la catarsi. Aquest mètode consistia en fer que el pacient alliberés tota l’energia, la qual havia quedat en forma de record no conscient, que tenia acumulada mitjançant el record d’aquell moment que havia provocat la tensió mental, ja que Freud pensava que mitjançant el record i l’expressió de tot allò que no s’havia expressat en el seu moment faria tornar el cervell als nivells energètics normals i la malaltia es curaria. Un cop el pacient havia entrat en contacte amb aquells sentiments que va reprimir en el moment del trauma era normal que aquest comences a plorar, cridar, enfadar-se, riure’s... expressar tot un conjunt d’emocions que eren la reacció al haver entrar amb aquells sentiments represos.

Però realment el terme de la catarsis prové de la medicina i s’associa amb katarós, que significa net, i del terme katarma, que és la impuresa de la qual es desprèn un organisme. A nivell filosòfic Aristòtil fa una espècie de metàfora en la qual relaciona en una de les seves obres que els espectadors d’una obra de teatre fan catarsis al expulsar mitjançant les llàgrimes o els riures les seves pròpies passions. Per tant Freud, en una certa manera, segueix aquesta metàfora aristotèlica i el principi mèdic en la seva catarsis al dir que en certa manera un agent infecciós s’ha amagat al inconscient i és necessari drenar-lo  per tal de que l’organisme recuperi l’equilibri que ha perdut.

A arrel de la teoria catàrtica Freud és capaç de definir la teoria de l’abreacció. Aquesta teoria ens diu que l’abreacció és un procés psicològic que pot ocórrer de manera espontània i que no és més que la descarrega d’emocions i afectes lligats a records els quals acostumen a ser dolorosos. D’aquesta manera Freud defineix la teoria de l’abreacció com un alleujament dels síntomes psicològics que ha produït la repressió emocional  d’un record o trauma mitjançant  una “purga”, una “purificació” o un altre sinònim una experiència catàrtica.

Reflexió:

Un altre cop penso que és per a treure’t el barret davant de Freud i tots els plantejaments que va fer, no pel fet que fossin correctes o incorrectes sinó per la seva capacitat de anar per davant de la seva època i a  més de tenir el coratge de presentar les coses que va presentar.

La teoria de la catarsis i l’abreacció considero que és una peça clau a entendre en el sistema psicològic de la ment humana. Ja hem vist com tenim la capacitat de formar mecanismes de defensa per protegir-nos d’aquells agents externs que tenen la capacitat de fer-nos mal, també hem vist amb les aportacions de Ellies i Beck que cada persona és capaç de viure  la mateixa experiència de manera diferent i que no acabem de ser com els gossos de Paulov o els ocells de Skinner. Però per a mi, haver vist i entès la catarsi acaba d’obrir-me més els ulls a la senzillesa i fragilitat humana. Gairebé sempre els éssers humans ens hem pensat superiors i millors que totes les espècies del planeta perquè som més intel·ligents, estem més avançats... però en realitat, en el fons penso o em dono conta que no som més que un sac enorme de sentiments i emocions que l’actual cultura ha volgut disfressar amb un vestit de racionalització fent nos pensar que el que realment importa i està per sobre de tot és la intel·ligència. Fet que ha causat que la majoria de persones no sàpiguen viure, experimentar, controlar, manifestar... els seus sentiments i es dediquin a potenciar la seva capacitat de racionalitzar. Una manifestació que crec que té més força en els homes principalment per causa de frases que ens deien com “un home de veritat no plora, això és de nenes i tu no vols ser una nena” o “un home no mostra mai els seus sentiments en públic, ha de ser pulcre, fred i intel·ligent” Però crec que la catarsi és una mostra de que ens equivoquem, crec que la catarsi ens diu que les nostres emocions i sentiments són capacitats que tenen que estar més desenvolupades que la nostre capacitat de racionalitzar. El culte a la raó no ens servirà per poder superar la mort d’un pare o d’una mare, per superar l’abandonament, la burla dels altres... Els sentiments i les emocions són unes capacitat tant innates en nosaltres que una persona pot viure amb sentiments i emocions i sense una gran intel·ligència però una persona amb molta intel·ligència no pot viure de forma feliç sense sentiments. Tots necessitem riure, plorar, cridar, descansar, enfadar-nos, sentir-nos realitzats, acceptats... però per sobre de tot com a persones necessitem ser estimats i estimar, ja que sense això és molt difícil viure. Crec que Blas Pascal ho explicava molt bé amb la seva frase: “el cor té raons que la raó no entén” i sinó que algú li expliqui a la Penèlope de Serrat com pot ser que el seu rellotge es parés i no fos capaç d’avançar en els temps i encara més, que no fos capaç de reconèixer el seu amor.

Pràctica 4: Mecanismes de defensa

Introducció: 

Sigmund Freud en el seu intent de trobar una cura i entendre millor la malaltia de la histèria va arribar a fer un primer plantejament teòric de la ment humana en la qual dividia la ment en dues parts principals: la part conscient i la part inconscient, sent aquesta última la part més gran de la ment al ocupar sis setenes part del total de la ment. Així doncs, Freud sustentava que aquest dos nivells de ment estaven separats de manera que el conscient no podia arribar a conèixer què hi havia en la part inconscient, però per contra Freud argumentava que hi havien una mena d’esquerdes per les quals manifestacions de la part inconscient podien arribar a la part conscient de la ment.

Després el mateix Freud millora o evoluciona el seu sistgema de ment creant un de nou en el qual té tres separacions :

1.       Id (ell): sent aquesta una part innata de la persona i al mateix temps una part egoista que es mou per plaer

2.       Ego (jo): la persona se n’adona que no pot tenir paler immediat i per tant es mou pel principi de realitat

3.       Super ego: sent aquesta una part que s’incorpora mitjançant la relació amb altres i és com la veu de la consciència.

Així doncs, Freud amb un esquema de ment establert considerava que no era saludable per a la persona que la part inconsient d’aquesta es fes conscient i era per aixó que la persona creava uns dispositius com els mecanismes defensius  que es desenvolupen a l’ego i amb la qual la persona era capça de manejar l’ansietat que provoca que el inconsient es faci conscient.

La majoria de mecanismes defensius van ser llistat per Anna Freud i aquest són alguns dels més comuns:

·         Repressió: un mecanisme mitjançant el qual mantenim ocults certs records del passat que ens causen dolor

·         Negació: un mecanisme que consisteix bàsicament en negar esdeveniments que han succeït

·         Projecció: un mecanisme de defensa pel qual la persona atribueix als altres els seus propis impulsos

·         Racionalització: un mecanisme pel qual busquen una explicació racional a un fet o esdeveniment que no podem acceptar

·         Intelectualització: un sistema de defensa per el qual la persona adquireix una actitud freda i analítica per tal de distanciar-se

·         Formació reactiva: un mecanisme de defensa amb el qual la eprsona acuta amb certa hipocresia per tal d’actuar de forma contraria a un impuls inacceptable

·         Sublimació: un mecanisme de defensa amb el qual canalitzem de manera destructiva o constructiva els sentiments o impulsos

Practica

Sublimació dels 7 pecats capitals de manera constructiva i destructiva

1.       Ira: constructiva: canalitzar l’energia produïda per la ira per a la pràctica d’esport destructiva: canalitzar els sentiments de ira mitjançant una pintada de protesta a la universitat

2.       Luxúria: constructiva utilitzar el desig per a escriure poemes destructiva deixarte guiar pel desig i fer el salt a la parella

3.       Gula: constructiva: fer una degustació en un restaurant destructiva: menjar-te en un dia tot el menjar de la setmana

4.       Peresa: constructiva: utilitzar la vagància per ser provador de llits destructiva: utilitzar la vagància com excusa per no treballar

5.       Supèrbia: constructiva: motivar-te a realitzar una tasca i compartir els teus coneixement amb els altres destructiva: inferioritzar a la resta de companys

6.       Enveja: constructiva: fer servir el sentiment per auto motivar-te destructiva: estar malhumorat i per tant tractar malament als altres

Avarícia: constructiva: fer servir la teva avarícia per compartir les teves adquisicions amb els altres destructiva: no compartir res amb els altres 

 

Reflexió

És interessant veure de quina manera la nostra ment treballa en un rere fons sense que nosaltres ens adonem. Però trobo encara més interesant el fet de que la nostra ment no només treballa sinó que busca mecanismes per tal de protegir-nos, busca sistemas per intentar que les coses que ens passen no siguin tan difícils d’acceptar i de carregar i de que puguem continuar endavant en la vida.

Tot i així en un primer moment considerava com a negatiu el fet de tenir mecanismes de defensa i intentava no reconèixer aquells mecanismes que veia que jo mateix feia servir. Però ara, després de reflexionar  no ho veig tant negatiu sinó que ho veig força positiu. Es clar que hi ha mecanismes que poden ser negatius i que poden aportar més problemes que solucions, però això no significa que tots els mecanismes siguin negatius ni molt menys. EL contrari hi han mecanismes molt útils que si es saben fer servir poden aportar molts aspectes positius. Per això crec que per sobre de tots els mecanismes de defensa ressalta amb molta diferència el mecanisme de sublimació ja que és una manera de poder girar la truita, una manera de extreure profit d’allò negatiu que ens arriba. Però a la mateixa vegada reconec la seva dificultat ja que és molt difícil ser capaç d’aixecar-te d’un cop fort de la vida i saber focalitzar aquest mal que ha causat per a dur a terme una qüestió positiva. Considero que després d’una tempesta la majoria de vegades ens és més fàcil enfonsar-nos i deprimir-nos que no pas lluitar per treure l’aigua del vaixell i poder continuar navegant amb la lliçó apressa i arreglant el vaixell. Per ser capaç de sublimar els nostres problemes, sentiments... d’una forma positiva necessitem ser suficientment madurs i tenir la gent necessària per a fer –ho, però això considero indispensable que com a psicòlegs siguem capaços d’aplicar-lo a la nostra vida per així poder ajudar als nostres futurs pacients a veure les dues cares de la moneda.

Per altra banda també em torna a impressionar lo delicades que som les persones i de com realment necessitem molta ajudar per caminar per aquesta vida i que a més a més no ho poden fer pas sols ja que no ens hi sortirem massa bé. Si som tant delicats que la nostra pròpia ment necessita defensar-nos quant més necessitem de l’ajuda dels demés per poder viure.