Introducció
Seguint una mica amb la idea Wilhem Wundt de voler esbrinar i conèixer els maons d’allò que anomenem ment, el professor Ernest Luz va convidar-nos a realitzar una reflexió personal per a esbrinar i conèixer com està construïda la nostra ment. L’exercici consistia en intentar “deixar volar” la nostre ment i veure a on ens hi portava a la mateixa vegada que havíem d’allunyar-nos per a ser capaços desprès de reflexionar en què havia passat. En altres paraules, havíem de desdoblar-nos en dos, un observador i un observat, o més ben dit havíem de portar a terme una introspecció sobre la nostra pròpia ment.
Així varen anar els deu minuts d’introspecció:
En el moment en que el professor Luz va dir ja, vaig tancar els ulls mentre recolzava el cap i vaig ficar-me en la posició més còmode per a la realització de la tasca. Tot va tornar-se negre i varen començar a aparèixer diferents formes de colors, la forma d’aquells objectes que havien quedat gravats en la meva ment al ser l’última cosa que havia vist. Vaig relaxar-me i vaig parlar-me a mi mateix: “d’acord, ara no penso en res, només deixo que la ment faci el seu procés de pensar” de manera que vaig “desdoblar”, en certa manera, la meva ment. M’imaginava a mi mateix assentat en una cadira mentre contemplava i estudiava la meva pròpia ment, però no funcionava. Estava pensant en que havia de deixar-la pensar i per tant no la deixava ser lliure. La situació va convertir-se gairebé en una baralla amb mi mateix perquè no era capaç de no intervenir en els meus pensaments. D’aquesta manera el temps passava i jo, sense adonar-me, començava a dormir-me. Era un tot simultani, em començava a dormir i la meva ment es feia més independent a la mateixa vegada que podia observar que passava. Va començar a sonar música que havia escoltat aquell matí, imatges vàries apareixien... començava a formar-se una mena de pel·lícula, amb diàlegs inclosos, la qual no entenia perquè hi apareixia, fins que una cabeçada pròpia va despertar-me. Ràpidament pensava que tant de bo ningú m’hagués vist i menys el professor. No podia creure’m el que m’havia passat, encara que tenia la seva lògica sent la hora que era del mati.
Vaig continuar pensat en el que havia passat i com havia estat, reflexionava però desitjava en que el temps s’acabés. No volia tornar a adormir-me, però quan ja hi tornava el professor va donar la introspecció per finalitzada.
Reflexió:
Aquesta pràctica m’ha fet experimentar realment allò que he començat a sentir en algunes classes de que l’èsser humà no té tant control d’ell mateix com es pensa, ja que he pogut veure com la meva ment començava a prendre el control mentre el meu conscient començava a amagar-se i a no dominar res. Era com si el meu conscient passes a ser un simple espectador de tota una cadena de pensaments que a simple vista per mi no tenien cap relació no lògica.
A més a més, he vist com la ment és “simplement” una cadena de pensaments, imatges, sons... que es van formant i que a simple vista per mi, no tenen una relació del tot lògica.
Per tant, trobo que és una pràctica força útil per a conèixer com funciona i reacciona la ment, encara que trobo que no és la millor. No simplement per la subjectivitat que hi ha sinó per la dificultat de ser un espectador dintre de la teva pròpia ment. Crec que la nostra ment no està feta per a estudiar-la nosaltres mateixos ja que hi intervé massa subjectivitat.
