Pràctica 3: distorsions cognitives

Introducció

I. Paulov va començar a revolucionar el món de la psicologia amb el seu esquema E – R, on E significa estímul i R significa resposta, creant així el que ara coneixem com a condicionament clàssic. Paulov argumentava que davant els estímuls nosaltres com a persones responíem amb una resposta específica.  Aquest mateix esquema va servir a molts per a aplicar el seu punt de vista, però va ser B. F. Skinner amb el seu condicionament operant  qui més hi va aprofundir. A aquest esquema del conductisme Skinner va afegir-hi la C de conseqüència mitjançant els seus experiments amb la famosa Caixa de Skinner. De forma que l’esquema quedava així: E- R –C, ja que davant estímuls nosaltres responem amb un resposta específica però aquesta resposta tindrà les seves conseqüències. Desprès, varen venir A. Ellis i A. T. Beck i van acabar de revolucionar aquest sistema donat així a  néixer l’actual corrent psicològic: el cognitivisme. Ells dos varen afegir-hi una peça clau a l’esquema, van afegir la O d’organismes. És a dir, ells van argumentar que davant un mateix estímul una persona pot respondre d’una manera, una altre respondrà d’una altre manera... i així varen concloure que també és important tenir en compte l’organisme, la persona, ja que aquesta és capaç de pensar, de reaccionar d’una manera específica i única i això de ben segur influenciarà en la resposta que donarà. Per tant l’esquema que va començar com E-R ha acabat com E –O- R- C.

Amb aquesta base teòrica, els cognitivismes és dedicaven a estudiar les distorsions cognitives de les persones, és a dir,  aquelles maneres errònies d’interpretar els fets la qual cosa genera conseqüències negatives. Concloent per tant que hi ha 2 tipus de pensaments uns que ens poden ajudar i d’altres que son distorsions, pertorbacions en el pensament que ens fan pensar d’una manera més negatives.

Tipus de distorsions cognitives

Tot i que el llistat pot ser més extens nosaltres en parlarem d’un total de 12:

1. Generalització excessiva: aquesta distorsió consisteix ens abstraccions generals de fets que acostumen a estar equivocats. Un exemple seria quan una persona penses que com el seu cap l’ha fet fora de la feina tots els caps són indesitjables. O també es podria explicar amb aquesta altre exemple: un nen que al ser mossegat per un gos pensa que tots els gossos el mossegaran d’ara en endavant.
2. Abstracció selectiva: és una distorció en la qual només tenim ulls per a els errors i res més. Vindria a ser com pintar-se les ungles perfectament a excepció d’una i clar com l’ungla del dit petit està mal pintada no sóc capaç de veure el gran treball que he fet amb les altres. O quan un músic en mig d’un concert només pensa en la nota que ha fallat i no en lo bé que li ha sortit la resta del concert.
3. Polarització o pensament tot o res: portar els nostres pensaments a extrems.Aquest exemple serviria per explicar-nos: una persona que pensa que ningú en tot el món és capaç d’apreciar el seu talent. Un segon exemple seria: que una persona pensés que tothom li dona ordres sense excepció; els pares, els avis, els amics, el germà petit...
4. Desqualificar allò positiu: es tracta d’una distorsió amb la qual no som capaços de valorar els fets positius que ens passen. Per exemple: un  gran pianista pensa que el concert li ha sortit només bé per la bona actuació dels seus companys i que ell no ha tingut res a veure. O un altre persona que pensa que li han donant un ascens a la feina perquè el cap estava de bon humor
5. Llegir el pensament:  és una distorció amb la qual creiem que som capacos de saber què pensen les altres persones. Unes petites explicacions amb exemples serien: una noia que s’ha tallat el cabell veu que un noi la mira i ella pensa que de ben segur el noi s’ha està rient d’ella. O el cas d’una parella en la qual la noia veu que el noia mira a una altre noia i pensa que la deixarà i s’anirà amb l’altre.
6. Endevinar el futur: es tracta de portat a terme prediccions negatives del futur sense cap fonament.  Per explicar-lo podríem d’aquelles persones que abans de fer un examen ja pensen que el suspendran o aquelles altres que cada dia al aixecar-se pensen que els hi tocarà la loteria.
7. Magnificació i minimització: una distorsió amb la qual menyspreem una cosa o la sobrevalorem. Per exemple: pensar que una amiga serà mai incapaç de fallar-nos o bé pensar que meus els pares són els pitjors pares del món perquè no m’han deixat sortir avui.
8. Raonament emocional: basar els nostres pensaments en les nostres emocions. Posem per cas una noia que veu que un altre noi sempre la mira malament i per tant pensar aquesta que el noi està ben boig. O per exemple també podríem tenir una persona que com es sent molt contenta pensi que li tocarà la loteria.
9. Etiquetar erroneament: aquesta distorsió vindria a ser un prejudici contra alguna altre persona sense cap base. Per exemple: un noi que veu una noia vestida molt sensual i pensar que ella és una prostituta. O pensar que perquè hem vist un noi assentat al terra és un sense sostre.
10. Auto-inculpació: aquesta distorsió tracta de fer-nos culpables de coses que no són la nostra culpa. Un clar exemple seria una persona que pensa que el país va per culpa seva per no haver votat a l’altre partit. O també podríem pensar d’un noi que pensa que tots els problemes de la mare són culpa seva
11. Personalització: consisteix en atribuir a la nostre persona els mèrits o desmèrits d’alguna cosa.  Seria una persona que per exemple pensés que el concurs  de X el va guanyar el seu grup però gràcies a ell o un altre que pensa que el seu amic ha aprovat l’examen amb tant bona nota per els apunts que li va passar.
12. Imperatiu categòric: és una distorsió que apareix quan ens auto exigim massa a nosaltres mateixos. Posem per cas que un noi ja esportista s’obsessiona amb fer més esport per tal d’aprimar-se més o una altre persona que pensa que ha de ser molt més culte i que per tant ha de llegir molt més el diari

Des de el punt de vista personal considero una magnifica evolució per a la psicologia haver arribat fins aquest punt, encara que per a mi sembla molt obvi el ingredient clau que aporten Ellies i Beck tot i que deu ser degut a què és un pensament amb el qual he crescut perquè ja està implantat a la cultura. Tot hi així és un pas importantíssim en la nostra ciència i en el món general el fet d’adonar-nos que tots som diferents i que a tots tot ens afecta de manera diferent. Pot ser que la nostre conducta sigui predictible tal com deia Skinner però al cap i a la fi al final som nosaltres els que decidim si actuarem d’una manera o una altre. Em tranquil·litzar pensar que, en certa manera, no som com robots manipulables per a realitzar les coses que altres persones puguin voler.

També considero que les taules de distorsions cognitives han de ser aplicades a aquelles persones que pateixin un o diverses distorsions en un grau força alt, ja que tothom en diferents nivells ha tingut pensaments que segons la taula ens qualificarien de distorsionats. Per això crec que aquest tipus de taula hauria de ser aplicable a persones a un excés de pensaments distorsionats, però el problema vindria en establir quan és un excés i quan no ho és.

Pràctica 2: dessensibilització sistemàtica

Introducció

El fisiòleg Iván Pavlov va desenvolupar una teoria amb la qual deia que les persones quan rebem estímuls associem amb aquests certes respostes. Si ens arriba un estímul incondicionat aquest generarà un resposta incondicionada per exemple.

Aquesta teoria va ser aprofitada pel conductista J. Watson per poder així demostrar el seu pensament de que les persones naixem amb una tabula rassa a la nostre ment i que a mesura que creixem aprenem les coses. Watson va realitzar un estudi en el qual feia que un nadó ressent nascut, i que per tant no havia tingut contacte amb l’exterior,  agafés una fòbia específica al ser sotmès a un sobresalt/ensurt. D’aquesta manera Watson va donar validesa al seu experiment i a la mateixa hora va donar validesa a la teoria de I. Pavlov ja que el nadó va rebre un estimul, de por o sobresalt en aquest cas, al qual va associar una resposta, una por.

Maria Cover Jones va  anar més enllà d’en Watson i va dir que si era possible que una persona agafés una fòbia com a resposta davant d’un estímul també era possible fer-ho al revés, es a dir va treure un millor profit de la teoria d’en Watson i sa suggerir que era possible ajudar a que les persones perdessin les seves pors. Però va ser el senyor Wolpe qui va desenvolupar més aquesta tècnica  fent que la persona tingués un aproximació gradual a la fòbia durant un estat de relaxació per a què aquesta perdés gradualment la seva por.

Pràctica

D’aquesta manera i amb aquest bàsics coneixements se’n va demanar que treballéssim aquesta tècnica de manera molt bàsica. Se’ns va donar dos exemples dels qual varem triar un i varen dinssenyar tot un seguit de passos per tal d’exposar de manera gradual i en un estat de relaxació a la persona per ajudar-la a perdre la seva por. 

L’exemple era el següent:

Un nen d’aproximadament 7 anys d'edat està veient la televisió juntament amb la seva àvia mentre veu  que un autobús havia tingut un accident. Apartir d’aquest incident (estímul) va desenvolupar una fòbia als autobusos. Però resulta que a més a més i per circumstàncies del pare, la família es veu obligada a utilitzar aquest medi de transport i el nostre objectiu es aconseguir que el nen pugui estar tranquil mentre viatja amb aquest transport.

I aquest varen ser els passos que varen dissenyar l’Adela, en Sergi i jo per aquest exemple:

1. Com a primer pas podríem proporcionar-li al nen automòbils en forma de joguina. Començant així per els petits: motocicletes, cotxe, furgonetes... I avançar fins a arribar a autocaravanes  o camionetes fins arribar a l'autobús.
2. Fent servir la mateixa joguina, l'autobús, explicar-li un conte bonic en el qual aquell autobús n'és un dels personatges bons i fer-li imaginar com ell mateix i té un contacte o i puja per anar a un lloc que li agrada molt.
3. Veure per televisió dibuixos animats o autobusos que li produeixin una sensació agradable i de seguretat. Fins i tot mentre s'els mira podem donar-li menjar o alguna joguina per fer-li més agradable i suau la situació.
4. Fer anar al nen a la parada del bus a acompanyar els seus amics, però dient-li que no vindrà cap autobús perquè marxarem abans que arribi. Que vegi com els seus companys van contents i sense por cap a l'autobús. A més podem acompanyar-lo a buscar als seus amics a la parada un cop l'autobús ja sigui fora.
5. En aquest punt, podríem afegir al pas anterior una dificultat més; aquesta podria ser contemplar com arriba l'autobús a buscar als seus amics des d'un lloc llunyà on es senti segur i que vegi com després de classe surten tranquil·lament del mateix
6. Un cop ha vist des de lluny com arriba i s'ha acostumat a la situació se'l pot convidar a quedar-se amb els seus companys a esperar l'autobús des de la mateixa parada. A més també se'l pot premiar amb una llaminadura per fer-li baixar la ansietat.
7. Anar a veure un autobús parat acompanyat de familia o amics que li donin seguretat a més de amb el conductor perquè li expliqui que és molt més segur del que es pensa. Que el nen conegui les parts del mateix i el toqui per posteriorment entrar-hi acompanyat i fer un joc a dins per exemple per familiaritzar-se amb l'espai. Tot això dient-li amb antelació que l'autobús no es mourà de lloc.
8. A la situació anterior el conductor pot fer engegar l'autobús i tancar les portes, o inclús deixar-li fer a ell si s'hi veu en cor.
9. Amb el mateix autobús i el mateix conductor, oferir-li d'anar a un lloc que li agradi viatjant amb gent amb els que es senti segur i relaxat.
10. Aconseguir que viatgi amb bus sense patir gens d'ansietat i aconseguir relaxar-se mentre és a dins.

Reflexió:

A nivell personal considero que és una eina magnífica per a un psicòleg ja que les fòbies és un tema molt abundant en la nostre societat i a més a més t’ajuda a establir una millor relació entre pacient i psicòleg ja que és un procés difícil i que necessita molta ajuda per fer cada pas. Però de la mateixa manera també li veig alguns punts febles en referència a aquest exemple ja que considero que és una tècnica massa complexa per fer-la massa per sobre. Considero que per a realitzar aquesta tècnica  és important primerament conèixer la persona i ser capaç d’anticipar d’alguna manera les seves respostes ja que aquestes seran el factor determinant que portarà la batuta de aquesta eina. I clar, feta d’una manera tant simple com el nostre exemple sembla que sigui molt fàcil de fer i que un tres i no res estigui fet ja que no hem considerat que cap pas sigui massa difícil pel subjecte, o massa fàcil o una muntanya de coses més que poden tenir un pes considerable a l’hora de tractar la fòbia.

Per altra banda, aquesta pràctica m’ajuda a veure en certa manera la fragilitat de l’ésser humà perquè en fa pensar en la facilitat amb la qual se’ns pot manipular com a persones, ja sigui per a bé o per a mal. M’ajuda a creure’m una mica més l’afirmació de Skinner i altres de que la nostra conducta és completament deduïble davant certs estímuls i de la força que pot tenir l’enginyeria social en la nostre vida.

Tot i així considero que és un tècnica esplèndida 

Pràctica 1: Introspecció

Introducció

Seguint una mica amb la idea Wilhem Wundt de voler esbrinar i conèixer els maons d’allò que anomenem ment, el professor Ernest Luz va convidar-nos a realitzar una reflexió personal per a esbrinar i conèixer com està construïda la nostra ment. L’exercici consistia en intentar “deixar volar” la nostre ment i veure a on ens hi portava a la mateixa vegada que havíem d’allunyar-nos  per a ser capaços desprès de reflexionar en què havia passat. En altres paraules, havíem de desdoblar-nos en dos, un observador i un observat, o més ben dit havíem de portar a terme una introspecció sobre la nostra pròpia ment.

Així varen anar els deu minuts d’introspecció:

En el moment en que el professor Luz va dir ja, vaig tancar els ulls mentre recolzava el cap i vaig ficar-me en la posició més còmode per a la realització de la tasca. Tot va tornar-se negre i varen començar a aparèixer diferents formes de colors, la forma d’aquells objectes que havien quedat gravats en la meva ment al ser l’última cosa que havia vist. Vaig relaxar-me i vaig parlar-me a mi mateix: “d’acord, ara no penso en res, només deixo que la ment faci el seu procés de pensar” de manera que vaig “desdoblar”, en certa manera, la meva ment. M’imaginava a mi mateix assentat en una cadira mentre contemplava i estudiava la meva pròpia ment, però no funcionava. Estava pensant en que havia de deixar-la pensar i per tant no la deixava ser lliure. La situació va convertir-se gairebé en una baralla amb mi mateix perquè no era capaç de no intervenir en els meus pensaments. D’aquesta manera el temps passava i jo, sense adonar-me, començava a dormir-me. Era un tot simultani, em començava a dormir i la meva ment es feia més independent a la mateixa vegada que podia observar que passava. Va començar a sonar música que havia escoltat aquell matí, imatges vàries apareixien... començava a formar-se una mena de pel·lícula, amb diàlegs inclosos, la qual no entenia perquè hi apareixia, fins que una cabeçada pròpia va despertar-me. Ràpidament pensava que tant de bo ningú m’hagués vist i menys el professor. No podia creure’m el que m’havia passat, encara que tenia la seva lògica sent la hora que era del mati.

Vaig continuar pensat en el que havia passat i com havia estat, reflexionava però desitjava en que el temps s’acabés. No volia tornar a adormir-me, però quan ja hi tornava el professor va donar la introspecció per finalitzada.

Reflexió:

Aquesta pràctica m’ha fet experimentar realment allò que he començat a sentir en algunes classes de que l’èsser humà no té tant control d’ell mateix com es pensa, ja que he pogut veure com la meva ment començava a prendre el control mentre el meu conscient començava a amagar-se i a no dominar res.  Era com si el meu conscient passes a ser un simple espectador de tota una cadena de pensaments que a simple vista per mi no tenien cap relació no lògica.

A més a més, he vist com la ment és “simplement” una cadena de pensaments, imatges, sons... que es van formant i que a simple vista per mi, no tenen una relació del tot lògica.

Per tant, trobo que és una pràctica força útil per a conèixer com funciona i reacciona la ment, encara que trobo que no és la millor. No simplement per la subjectivitat que hi ha sinó per la dificultat  de ser un espectador dintre de la teva pròpia ment. Crec que la nostra ment no està feta per a estudiar-la nosaltres mateixos ja que hi intervé massa subjectivitat.